Rehabilitació del patrimoni eclesiàstic de convivència : Convent de la Santíssima Trinitat, Vilafranca del Penedès

Abstract

La investigació parteix des d’un model arquitectònic concret: el patrimoni eclesiàstic complementari al lloc de culte. Des de l’observació de la disminució d’ús d’aquests espais, i el conseqüent empitjorament del seu estat de conservació de manera generalitzada, s’efectua l’estudi de la tipologia, la seva extensió en el territori, i la recerca d’unes directrius d’intervenció unificadores que permetin la rehabilitació dels mateixos. Per fer-ho, s’ha emprat el cas d’estudi del Convent de la Santíssima Trinitat de Vilafranca del Penedès. Aquest, permet proposar un mètode d’anàlisi per a la tipologia descrita. Alhora, exemplifica els condicionants urbanístics i de protecció patrimonial, de propietat de l’immoble, i els condicionants històrics i religiosos del mateix. Finalment, es mostra com una guia per la identificació i interpretació de l’estat de conservació del conjunt. Com a resultat del mateix s’exposen cinc directrius per la rehabilitació del patrimoni eclesiàstic de convivència, amb l’objectiu d’incentivar a una arquitectura en diàleg entre la preexistència i l’addició.

La investigación parte desde un modelo arquitectónico concreto: el patrimonio eclesiástico complementario al lugar de culto. Desde la observación de la disminución de uso de estos espacios, y el consecuente empeoramiento de su estado de conservación de manera generalizada, se efectúa el estudio de la tipología, su extensión en el territorio, y la búsqueda de unas directrices de intervención unificadoras que permitan la rehabilitación de los mismos. Para hacerlo, se ha empleado el caso de estudio del Convento de la Santísima Trinidad de Vilafranca del Penedès. Este, permite proponer un método de análisis para la tipología descrita. A la vez, ejemplifica los condicionantes urbanísticos y de protección patrimonial, de propiedad del inmueble, y los condicionantes históricos y religiosos del mismo. Finalmente, se muestra como una guía por la identificación e interpretación del estado de conservación del conjunto. Como resultado del mismo se exponen cinco directrices por la rehabilitación del patrimonio eclesiástico de convivencia, con el objetivo de incentivar a una arquitectura en diálogo entre la preexistencia y la adición.

The research is based on a specific architectural model: the ecclesiastical patrimonial buildings that complement the place of worship. The observation of the decrease in the use of these spaces, and the consequent worsening of their state of conservation in a general way, is carried out the study of the typology, its extension in the territory, and the search for guidelines of unifying intervention that allow the rehabilitation of them. To do this, the case study of the Convent de la Santíssima Trinitat of Vilafranca del Penedès has been used. This allows to propose a method of analysis for the described typology. At the same time, it exemplifies the urban and heritage protection conditions, owned by the property, and the historical and religious conditions thereof. Finally, it is shown as a guide for the identification and interpretation of the conservation status of the set. As a result, five guidelines for the rehabilitation of the ecclesiastical heritage of coexistence are presented, with the aim of incentivizing an architecture in dialogue between pre-existence and addition.