Canvi de model, l'orgull dels últims oficis als països catalans

Abstract

Aquest treball planteja una crítica radical al paper que ha jugat el disseny industrial dins del desenvolupament històric del capitalisme i proposa una alternativa situada, concreta i polititzada: un projecte de disseny industrial al servei de la classe treballadora, construït a partir de la memòria i els sabers populars. L’objectiu principal és demostrar que el disseny pot funcionar com a eina de classe i que pot contribuir a la construcció d’una contrahegemonia cultural si s’allunya de la lògica de mercat i es reorienta cap a les necessitats i formes de vida del poble treballador. La recerca parteix d’una revisió teòrica marxista i materialista de la història del disseny, amb aportacions de figures com Karl Marx, William Morris, Bruno Munari, Herbert Read, Nancy Fraser, Adrian Forty i altres autors vinculats a la crítica del capitalisme postmodern (Jameson, Lyotard, Anderson). A través de l’anàlisi de textos fonamentals i d’una genealogia crítica del disseny, s’identifiquen les formes en què aquest ha contribuït a reforçar les divisions de classe, a invisibilitzar el treball material i a imposar una estètica funcional al servei del consum. Es planteja que el disseny ha estat històricament aliat del capital, però també que conté un potencial emancipador quan es vincula a l’ús col·lectiu, la producció artesanal i el reconeixement dels oficis. Com a metodologia, el treball parteix de la memòria oral i de la investigació situada: s’estudien les vides i oficis de tres persones treballadores —l’Àngel, la Carme i la Maria—, vinculades als oficis de manyà, modista i treballadora de la llar. A partir d’aquestes biografies, es dissenyen tres objectes funcionals —tres tamborets diferents— que representen la materialització d’una pràctica de disseny amb arrelament, dignitat i voluntat política. Cada peça es construeix a partir de tècniques accessibles i materials propers (ferro, fusta, contraxapat), deixant espai a la reinterpretació col·lectiva i a la replicació en contextos populars i autoorganitzats. Els resultats del treball es concreten en una proposta formal i tècnica replicable, acompanyada d’una reflexió crítica sobre la necessitat de recuperar el disseny com a eina d’alliberament i construcció de consciència de classe. El projecte demostra que és possible dissociar el disseny de la seva funció mercantil i convertir-lo en una pràctica útil, radical i arrelada. A més, proposa una estratègia política basada en la transmissió de memòria obrera, la reapropiació dels mitjans de producció i la creació de xarxes comunitàries que dignifiquin la feina manual. Es podria concloure que el treball defensa que el disseny ha de deixar de ser una eina subordinada a l’economia de mercat per convertir-se en un espai de resistència, formació i transformació social. Si el disseny pot modelar el món, cal posar-lo al servei de qui el treballa.

This work presents a radical critique of the role industrial design has played in the historical development of capitalism and proposes a concrete, situated, and politicized alternative: an industrial design project in service of the working class, built upon memory and popular knowledge. The main objective is to demonstrate that design can operate as a class-based tool and contribute to building cultural counter-hegemony when detached from market logic and reoriented toward the needs and forms of life of working people. The research draws from a Marxist and materialist theoretical framework, with contributions from authors such as Karl Marx, William Morris, Bruno Munari, Herbert Read, Nancy Fraser, Adrian Forty, and other critics of postmodern capitalism (Jameson, Lyotard, Anderson). Through the analysis of foundational texts and a critical genealogy of design, the project identifies how design has historically reinforced class divisions, obscured material labor, and imposed an aesthetic aligned with consumption. It argues that while design has served capitalist interests, it also contains emancipatory potential when linked to collective use, artisanal production, and the recognition of manual trades. The methodology is based on oral history and situated investigation: the project focuses on the life stories and professions of three working-class individuals — Àngel, Carme, and Maria — representing the trades of blacksmith, seamstress, and domestic worker. Inspired by these biographies, three functional objects — three stools — are designed as material expressions of rooted, dignified, and politically conscious design. Each piece is built using accessible techniques and common materials (metal, wood, plywood), and is intended to be adaptable and reproducible in popular or self-managed contexts. The project results in a replicable formal and technical proposal, accompanied by a critical reflection on the need to reclaim design as a tool for liberation and class consciousness. It demonstrates that design can be detached from its commercial function and transformed into a useful, radical, and grounded practice. Additionally, it outlines a political strategy centered on transmitting working-class memory, reclaiming the means of production, and creating community networks that value manual labor. In conclusion, the work argues that design must cease to be a subordinate tool of the market economy and become instead a space for resistance, education, and social transformation. If design can shape the world, then it must be placed in the hands of those who build it.