L'anàlisi acurat de 100 dibuixos originals de Victor Hugo ens ha permès desvetllar una sèrie de procediments tècnics que restaven fins ara desconeguts en la seva obra i que apareixen com a atípics en el dibuix i la pintura del segle XIX. Es tracta majoritàriament de tècniques de reserva basades en la superposició de materials indelebles sobre materials solubles (màscares) que, un cop rentats, produeixen resultats tècnics molt personals, a través dels quals Victor Hugo plasma les visions del seu singular univers interior. La qualitat i la modernitat dels resultats que Hugo obté amb els seus procediments tècnics (conjugant processos metòdics amb factors accidentals), revela una vessant destacable, i fins ara inèdita, del seu geni creador, dins del terreny de les tècniques del dibuix i de la pintura. Significa, a més, una aportació dins el panorama de les recerques expressives i tècniques dels pintors romàntics. Un factor clau en el seu procés evolutiu va ser l'intercanvi establert entre Hugo i els seus amics pintors-gravadors, a través dels quals es va portar a terme la transmissió de coneixements necessaris per al seu desenvolupament com artista. En referència a les recerques realitzades fins ara en el camp de la detecció de materials i de tècniques en obres d'art, l'estudi realitzat aporta un nou mètode que conjuga diversos sistemes d'estudi complementaris.