This article analyzes the housing problems faced by Andalusian immigrants who settled in the town of Olot, Girona, during the Franco regime. While the figures for Andalusian immigrants in Olot were not as high as for the entire metropolitan area of Barcelona, Andalusians represented more than 10% of Olot’s population in 1975, making them the largest immigrant group in the city. As for housing, this research brings to light the difficulties that befell many Andalusian immigrants, especially those who initiated their chain of migration during the war. While the urban and demographic situation of Olot differed from other urban areas, local authorities under Franco were not concerned with the residential needs of Andalusian immigrants. As a result, the immigrants had to resort to different survival strategies—from shantytowns to building their own homes—given the chronic deficit in available housing, which was unable to keep up with the growth in population

Cet article analyse le problème du logement des immigrés andalous qui se sont installés dans la ville d’Olot (Gérone) pendant le franquisme. Si les données locales sur l’immigration andalouse à Olot ne sont pas plus élevées que celles constatées sur l’ensemble de la zone métropolitaine de Barcelone, les Andalous représentaient en 1975 plus de 10% de la population totale, et constituaient le groupe le plus nombreux d’immigrants intérieurs d’Olot. En ce qui concerne le logement, cette recherche montre les difficultés auxquelles ont été confrontés la plupart des immigrants andalous, particulièrement ceux qui ont commencé le processus migratoire à la suite de la guerre civile. En dépit d’une situation urbanistique et démographique d’Olot différente de celle d’autres zones urbaines, les autorités locales franquistes ont ignoré les besoins des Andalous en matière d’hébergement. En conséquence, ces derniers ont dû adopter différentes stratégies pour obtenir un logement, telles que la création de bidonvilles ou l’autoconstruction, en raison du déficit chronique de logements impossibles à développer au rythme de l’accroissement de la population

En este artículo, se analiza la problemática de la vivienda entre los inmigrantes andaluces que se asentaron en el municipio de Olot (Girona) durante el franquismo. Si bien es cierto que las cifras de dicha inmigración en Olot no fueron tan altas como las del conjunto del Área Metropolitana de Barcelona, los andaluces representaban, en 1975, más de un 10% de la población, lo que les convertía en el colectivo más numeroso de la inmigración interior en Olot. En cuanto a la vivienda, esta investigación constata las dificultades de buena parte de los inmigrantes andaluces, especialmente los que iniciaron la cadena migratoria durante la posguerra. Aunque la realidad urbanística y demográfica de Olot difería de otros entornos urbanos, las autoridades franquistas locales se inhibieron ante las necesidades residenciales de los andaluces, por lo que estos recurrieron a distintas estrategias de supervivencia, desde el barraquismo hasta la autoconstrucción, debido al déficit crónico de viviendas, cuyo número era incapaz de crecer al mismo ritmo que la población

En aquest article, s’hi analitza la problemàtica de l’habitatge entre els immigrants andalusos que s’assentaren al municipi d’Olot (Girona) durant el franquisme. Si bé les xifres que assolí aquesta immigració a Olot no foren tan altes com les del conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona, els andalusos representaven, l’any 1975, més d’un 10% de la població, la qual cosa els convertia en el col·lectiu més nombrós d’immigrants interiors a Olot. Pel que fa a l’habitatge, aquesta recerca constata les dificultats que patí una bona part dels immigrants andalusos, especialment els que iniciaren la cadena migratòria durant la postguerra. Si bé la realitat urbanística i demogràfica olotina diferia d’altres entorns urbans, les autoritats franquistes locals van inhibir-se de les necessitats residencials dels andalusos, per la qual cosa aquests hagueren de recórrer a diverses estratègies de supervivència, des del barraquisme fins a l’autoconstrucció, a causa del dèficit crònic de domicilis, el nombre dels quals era incapaç de créixer al mateix ritme que la població