Joan Coromines (1905-1997), el lingüista més rellevant de Pompeu Fabra ençà, sempre va sentir una sincera debilitat pel País Valencià. Aquesta debilitat residia no només en la força demogràfica del País Valencià dins el conjunt de la llengua catalana, no només en l'aportació fonamental del segle d'or valencià en la nostra literatura, representada en figures cabdals, com Jaume Roig, Joan Roís de Corella, Ausiàs March o Joanot Martorell i el seu Tirant lo Blanc, sinó també en un coneixement precís del territori i de la seva idiosincràsia i, sobretot, en una concepció patriòtica del país, expressada en l'afirmació "la nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana," exposada en el manifest Desviacions en els conceptes de llengua i Pàtria (1934), subscrit per un conjunt d'intel·lectuals catalans, encapçalat per Pompeu Fabra, i subscrit per un jove Joan Coromines. Una bona mostra d'aquesta relació entre Joan Coromines i el País Valencià es pot resseguir en la seva relació epistolar amb Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) (Ferrer & Pujadas 2006), el lingüista de referència del País Valencià, i el brillant assagista Joan Fuster (1922-1992) (Ferrer & Pujadas 2002)