|
Abstract:
|
A partir del s. XIV i, sobretot, des de la caiguda de Constantinoble (1453), l'emigració d'erudits bizantins va propiciar el redescobriment de la llengua i els textos grecs a Occident, on havien romàs oblidats durant segles. El 1488 es va publicar a Florència la primera versió impresa de la Ilíada i l’Odissea, editades pel bizantí Demetrios Chalcondylas, i el 1504 Aldo Manuzio va imprimir a Venècia una edició completa d’Homer, reeditada i millorada en dues versions posteriors (1517, 1521).
Les primeres traduccions directes del grec van aparèixer poc després d’aquestes impressions. Així, a Venècia, l’any 1544 es publicà la traducció del cant I de la Ilíada de Francesco Gussano i el 1573 veié la llum la traducció de l’Odissea en octaves reials de Lodovico Dolce. La traducció italiana en vers més coneguda, però, és la Ilíada en hendecasíl·labs de Vincenzo Monti (1810) i, en prosa rítmica, l’Ilíada i l’Odissea de Rosa Calzecchi Onesti (1950, 1963, Einaudi). A França, Hugues Salel, secretari del rei François I, va traduir el 1545 els primers deu cants la Ilíada en alexandrins i l’any 1577 Amadis Jamyn la va completar amb la traducció dels cants restants, mentre que l’Odissea no fou traduïda al francès íntegrament fins el 1604 per Salom Certon. Actualment, les versions franceses més emprades són la Ilíada de Paul Mazon (Les Belles Lettres, 1975) i l’Odissea de Victor Bérard (Les Belles Lettres, 1924), ambdues en prosa. |
