Una valoració de les polítiques passa, evidentment, pels seus efectes. Mentre el model de política lingüística més aviat territorial provoca un ús públic clarament preeminent del codi prioritzat i una bilingüització habitualment efectiva de la població que té com a primera llengua un altre codi, l'opció del bilingüisme oficial igualitari és l'adequada quan el que es vol és que no quedi cap llengua prioritzada públicament des de l'administració i que els grups lingüístics que constitueixen la societat continuïn funcionalment monolingües. En tenir cada grup lingüístic en teoria totes les funcions al seu abast cadascun en la seva llengua la necessitat de bilingüitzar-se de manera efectiva desapareix. En aquesta segona opció és com si les institucions polítiques volguessin ser un factor neutre dins de l'ecosistema global i deixessin la determinació de l'evolució futura de la situació sociolingüística de cada grup en mans de la resta de les variables diferencials entre un i altre col·lectiu.