Un fet que encara avui sorprèn molts conciutadans és saber que el nombre de les persones que saben parlar el català s’acosta molt als que saben parlar el txec, i que són més de les que saben parlar l’hebreu, l’eslovac, el danès, el finès, el lituà, l’eslovè, o el letó, per exemple. El català no és, doncs, cap llengua comparativament menor. Per altra banda, però, comprovem que les comunitats de llengua mitjana disposen d’elements que no acaba de tenir el català, i que certament hauria d’aspirar a tenir, com ara: — ús més habitual en les comunicacions oficials i no-oficials en el país, és a dir, del conjunt de les administracions i de la justícia, així com de les empreses, el comerç i la publicitat. — ple reconeixement oficial a nivell estatal (ser llengua d’Estat, i no només de subestat). — reconeixement com a llengua oficial a la UE. — més oferta de canals de televisió. — ús generalitzat (compartit o sol) en l’etiquetatge i en la retolació comercial. — més ús com a idioma de relació intergrupal habitual amb les persones de llarga residència. — més aprenentatge i ús per part de les persones que tenen una altra llengua inicial diferent i ja han nascut a l’àrea catalanòfona. — una transmissió intergeneracional més assegurada, en especial al País Valencià i a les Illes Balears.