Respostes al qüestionari presentat per Josep Gimeno per al reportatge publicat al Butlletí d’Òmnium Cultural ( “alerta per l’ús del català entre el jovent”, n .12, 2009)

El fet que a l’escola els individus de llengua inicial no-catalana puguin aprendre i fer servir el català com a idioma formal d’escolarització no significa que de forma automàtica adoptin aquesta llengua per a d’altres usos socials, especialment els informals i quotidians. Aquests, sobretot en els casos de gran concentració de població de la mateixa llengua inicial, tendiran a continuar essent realitzats per l’idioma d’origen d’aquestes persones. Això només canvia en les situacions en què les proporcions demolingüístiques són molt favorables al conjunt receptor i/o en aquelles en què és molt clara la pressió social, política i econòmica a favor de l’adopció de la llengua de la societat d’acollida, factors que ara com ara es donen en poca intensitat a la Catalunya contemporània. Per tal de canviar els hàbits lingüístics intergrupals dels joves de llengua inicial catalana, pensem que una de les possibles accions més eficaces en aquest sentit podria ser la de proposar-se la instauració i legitimació d’una norma social general que es basés en el criteri de ‘persona en edat escolar o jove’ = llengua catalana , ja que a hores d’ara pràcticament tota la població infantil i jove catalana ha estat ja escolaritzada en aquesta llengua, encara que sembli que el grup d’origen catalanoparlant no ho sàpiga. Per canviar els comportaments ja instaurats en els adolescents i joves actuals, proposem que el català sigui projectat clarament com a llengua habitual d’interrelació grupal, es vingui d’on es vingui.