Del contrast evolutiu entre les situacions de diglòssia i les de substitució lingüística sorgeix naturalment la qüestió de què fa que situacions de distribució jerarquitzada de funcions entre varietats lingüístiques estructuralment no pas properes en alguns casos puguin aparèixer com a molt estables i en d’altres, en canvi, la tendència sigui a l’abandonament de les varietats que ocupen les comunicacions individualitzades i la seva substitució per les de les comunicacions institucionalitzades. ¿Quins podrien ser, doncs, els factors que determinarien aquests distints resultats – diglòssia estable (en el sentit de Ferguson) versus substitució? Més que no pas a les divergències estructurals de base estrictament lingüística, hem d’acudir molt probablement a les representacions sòcio-cognitives dels parlants respecte de les varietats lingüístiques en presència i, en darrer cas, als contextos en què aquestes es formen i es mantenen. Què fa que uns parlants abandonin els seus vernacles i uns altres no? Fixem-nos que no es tracta aquí d’entendre per què adopten una varietat sinó per que n’abandonen una altra.