La arquitectura como interpretación: lectura de las ruinas más allá de la arqueología a través del pensamiento de Ángela García de Paredes

Abstract

La ruïna arquitectònica és un objecte d’interpretació que va més enllà del que és estrictament arqueològic. No és un vestigi estàtic i silenciós del passat, sinó un fenomen actiu que interpel.la el present des de l’estètica, la història, els símbols i l’arquitectura. A partir del pensament d’Ángela García de Paredes, es planteja que l’arquitecte actua com a intèrpret de les preexistències, no amb la voluntat de restaurar un passat idealitzat, sinó de dialogar-hi des del present. Aquesta reflexió es complementa amb l’assaig Contra la interpretació de Susan Sontag, que adverteix sobre els riscos d’una sobreintel.lectualització de l’art, i proposa, en canvi, una experiència estètica basada en els sentits. Mitjançant referències teòriques i casos d’estudi, s’argumenta que la intervenció arquitectònica sobre ruïnes ha de ser poètica, crítica i conscient de la seva temporalitat. Així, es reivindica una arquitectura capaç d’activar les ruïnes com a paisatges oberts, fragmentaris i significatius, sense reduir-los a simples continguts històrics ni clausurar-ne l’ambigüitat.

La ruina arquitectónica es un objeto de interpretación más allá de lo estrictamente arqueológico. No es un objeto estático y silencioso del pasado, es un fenómeno activo que interpela al presente desde la estética, la historia, los símbolos y la arquitectura. A partir del pensamiento de Ángela García de Paredes, se plantea que el arquitecto actúa como intérprete de las preexistencias, no con la intención de restaurar un pasado idealizado, sino de dialogar con él desde el presente. La reflexión se complementa con el ensayo Contra la interpretación de Susan Sontag, que advierte sobre los riesgos de una sobreintelectualización del arte, proponiendo en cambio una experiencia estética basada en lo sensorial. Mediante referencias teóricas y casos de estudio, se argumenta que la intervención arquitectónica sobre ruinas debe ser poética, crítica y consciente de su temporalidad. Así, se reivindica una arquitectura capaz de activar las ruinas como paisajes abiertos, fragmentarios y significativos, sin reducirlos a meros contenidos históricos ni clausurar su ambigüedad.

Architectural ruin is an object of interpretation that goes beyond what’s strictly archaeological. It is not a static and silent object of the past, but an active phenomenon that challenges the present through aesthetics, history, symbols, and architecture. Drawing on the thought of Ángela García de Paredes, it is proposed that the architect acts as an interpreter of preexistences, not with the intention of restoring an idealized past, but by engaging in dialogue with it from the present. This thought is complemented by Susan Sontag’s essay Against Interpretation, which warns of the risks of over-intellectualizing art and instead proposes an aesthetic experience grounded in sensitivity. Through theoretical references and contemporary case studies, it is argued that architectural intervention on ruins should be poetic, critical, and aware of its temporality. Thus, architecture should activate ruins as open, fragmentary, and meaningful landscapes, without reducing them to mere historical content or sealing off their ambiguity.

Award-winning