Ser vist o ser entès: el dilema evolutiu dels colors iridiscents

Abstract

A la natura el color no és mai una qüestió estètica, sinó una adaptació biològica. Des de les ales irisades d’una papallona fins al verd discret d’una fulla, passant pels colors vius d’una flor o els tons marronosos d’un escurçó, les tonalitats compleixen funcions essencials vinculades a la supervivència individual i de l’espècie. A través del color, els organismes poden comunicar, advertir, seduir o camuflar-se, especialment en contextos relacionats amb la reproducció o la depredació. Tanmateix, si observem el món viu amb atenció, apareix una paradoxa curiosa. Malgrat l’enorme diversitat cromàtica present en moltes espècies, els colors iridescents, que són aquells que canvien de to segons l’angle de la llum i de la mirada, són relativament rars. No obstant això, han evolucionat en grups molt diferents d’organismes, des d’insectes fins a aus, pops, peixos tropicals, flors i, fins i tot, alguns fruits. Per què la natura recorre a aquests efectes visuals tan cridaners i brillants en algunes espècies, mentre sembla evitar-los en moltes altres? Un treball publicat a <em>Science Advances</em> pel sociobiòleg Casper J. van der Kooi i els seus col·laboradors de la Universitat de Würzburg, a Alemanya, ofereix una resposta elegant basada en un compromís visual entre la visibilitat que proporcionen i la fiabilitat del senyal que transmeten.