Als mallorquins ens sobta, quan ens posem en contacte amb parlants catalano-orientals, de sentir mots com or o cor articulats amb un reforç dental, ort, cort. Diversos estudiosos de la dialectologia n’han donat compte (Forteza, Milà, Alcover, Rovira i Virgili, Coromines, Recasens) i jo mateix vaig afegir aquest tret entre els característics del català oriental peninsular oposat al català occidental, que no coneixia aquest fenomen (Veny,1978:15;1991:248); en el capítol d’Elsparlars, dedicat al rossellonès, reproduïa una frase elaborada per Pere Verdaguer (1974: 11), amb acumulació de casos, que illustrava la forta tendència d’aquell dialecte: «L’ort purt és cart i lurt, mes és pas durt».En cap d’aquelles referències no se n’explicava l’origen i, quan es feia, per mi l’explicació no era satisfactòria. Intentaré aquí presentar una nova proposta
Català
Institut d'Estudis Catalans
Reproducció del document publicat a: https://doi.org/10.2436/20.2500.01.133
Estudis Romànics, 2013, núm. 35, p. 391-399
cc-by-nc-nd (c) Institut d'Estudis Catalans, 2013
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
Documents de recerca [17848]