L'èxit del model urbà català

Fecha de publicación

2017-05-11T10:11:13Z

2017-05-11T10:11:13Z

2010

2017-05-11T10:11:14Z

Resumen

L'atractiu de Barcelona i de les altres ciutats catalanes ha estat, i és, múltiple: la feina pagada (de peó, manobre, mainadera, artesà, tècnic), l'alimentació i l'aigua potable (que cal pagar), les vacances i els petits i grans plaers de la vida (que també cal pagar), la formació personal. L'aventura. Els CAP i els hospitals. I el Barça i altres mites de l'imaginari col·lectiu: Montserrat, la Costa Brava, Sitges, el cava, Gaudí, Dalí, Montserrat Caballé, Carreras, Serrat, Mallorca. Ara bé: l'atracció pels de fora d'una ciutat, o d'un país, per forta que sigui, no és suficient. Cal que s'hi pugui viure (de forma relativament estable, o per un cert temps) sense massa ensurts. El model urbà català, d'arrels antigues però configurat, en una primera etapa, entre 1854 i 1888, ha materialitzat aquesta atracció. Els elements que dibuixen aquest model són, alhora, molt coneguts i mal coneguts. Per exemple, els plans d'eixample, des de Cerdà (1859), han originat papers, exposicions, debats, films. Però, encara no n'hem calculat l'impacte sobre el creixement econòmic català, car sembla ben cert que han reduït considerablement els costos de la congestió de les ciutats industrials.

Tipo de documento

Artículo


Versión publicada

Lengua

Catalán

Publicado por

Fundació Cipriano García, Universitat de Barcelona

Documentos relacionados

Reproducció del document publicat a: http://revistes.ub.edu/index.php/segleXX/article/view/9839

Segle XX: Revista Catalana d'Història, 2010, num. 3, p. 165-178

Citación recomendada

Esta citación se ha generado automáticamente.

Derechos

cc-by (c) Fundació Cipriano García, Universitat de Barcelona, 2010

http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es

Este ítem aparece en la(s) siguiente(s) colección(ones)